24 abr. 2016

MÉS QUE UNA ROSA








La Casa Batlló i la Llegenda de Sant Jordi
(passeu ratolí per sobre el títol  // passa el ratón sobre el título)


Ahir, 23 d'abril de 2016, la façana de la Casa Batlló (joia del modernisme català) al Passeig de Gràcia, 43 de Barcelona, lluía esplèndida com mai s'havia vist abans.

Més de 1000 roses adornaven la façana i 2016 estaven a la venda en una acció solidària de la Fundació Arrels que presta ajuda i suport a les persones sense sostre que hi ha a la ciutat.
# MésQueUnaRosa és una història d'amor amb la ciutat de Barcelona que pretén apropar la llegenda que acull la Casa connectant amb el públic. I sobre tot, donar a conèixer la problemàtica de les persones que viuen al carrer des de l'empatia i mitjançant la col·laboració. Aquestes roses es venien sense un preu fix i eren tantes les persones que s'hi aplegaven que no em va ser possible ni acostar-m'hi.

 Feina per a fer les fotos, entre les empentes de la multitud i els que es colaven entremig.

..........................................

Ayer, 23 de abril de 2016, la fachada de la Casa Batlló (joya del modernismo catalán) en el Paseo de Gracia, 43 de Barcelona, lucía espléndida como nunca se había visto antes.

Más de 1000 rosas adornaban la fachada y 2016 estaban a la venta en una acción solidaria de la 'Fundació Arrels' que presta ayuda y apoyo a las personas sin techo que deambulan por la ciudad.  

# MésQueUnaRosa es una historia de amor con la ciudad de Barcelona que pretende acercar la leyenda que acoge la Casa conectando con el público. Y sobre todo, dar a conocer la problemática de las personas que viven en la calle desde la empatía y mediante la colaboración. Estas rosas se vendían sin un precio fijo y eran tantas las personas que se reunían que no me fue posible ni acercarme.

Complicado trabajo hacer las fotos, entre los empujones de la multitud y los que se colaban por en medio.



22 feb. 2016

HÖVSGOL NUUR










Pujant cap al nord a tocar de la Sibèria russa el paisatge de Mongòlia deixa l’estepa i canvia completament. Abandonem la Tundra de perfils suaus i arribem a la Taiga de densos boscos de coníferes. Just en aquesta frontera vegetal, als peus de les muntanyes Sayan, apareix el llac Khovsgol (Hövsgöl Nuur) amb les seves aigües tan transparents i pures que es poden beure directament sense perill per als nostres cansats cossos després de tants dies de viatge.

El llac té 136 km de llarg, 36,5 d'ample i 262 m al punt més profund. Té sortida al riu Eg, al sud, un afluent del Selenge el qual vira cap al nord per desembocar en el llac Baikal ja a la Rússia siberiana.

Un recorregut en barca s'assembla més al que podem fer al mar que en un llac d’aigua dolça, ja que al bell mig es troba un illot que alberga dues bones colònies de gavines i corbs marins: al cor d'Àsia Central!!! Cridaneres i divertides les gavines voleiaven a l’entorn de la barca per atrapar alguns rosegons de pa que els llançàvem.

......................................

Subiendo hacia el norte, al borde de la Siberia rusa, el paisaje de Mongolia deja la estepa y cambia completamente. Abandonamos la Tundra de perfiles suaves y llegamos a la Taiga de densos bosques de coníferas. Justo en esta frontera vegetal, al pie de las montañas Sayan, aparece el lago Khovsgol (Hövsgöl Nuur) con sus aguas tan transparentes y puras que pueden beberse directamente sin peligro para nuestros cansados ​​cuerpos después de tantos días de viaje.

El lago mide136 km de largo, 36,5 de ancho y 262 m en su punto más profundo. Tiene su salida al río Eg, al sur, un afluente del Selenge el que vira hacia el norte para desembocar en el lago Baikal ya en la Rusia siberiana.

Un recorrido en barca se parece más a lo que haríamos en el mar que en un lago de agua dulce, ya que en medio se encuentra un islote que alberga dos buenas colonias de gaviotas y cormoranes: en el corazón de Asia Central!!! Gritonas y divertidas las gaviotas revoloteaban alrededor de la barca para atrapar algunos mendrugos de pan que les lanzábamos.


18 feb. 2016

TOTS ELS DESERTS DEL GOBI












La idea que solem tenir del Desert del Gobi és d'una terra erma, seca i sense vida aparent. Res més allunyat. Certament hi ha un mar de dunes de sorra fina que sembla no tenir fi i que, ho confesso, no vaig arribar a escalar. Tampoc va ser tan determinant, atès que la meva posició en aquella hora de la tarda em proporcionava uns contrallums i unes ombres que d'haver estat a dalt no hauria aconseguit copsar.

També tenim el Gobi de les terres vermelles on s'hi ha trobat gran quantitat de fòssils de dinosaures. Tot i que encara hi ha pocs turistes, malauradament, la zona no es respecta el que caldria amb el risc que això suposa per a la seva conservació.

I després hi ha el Gobi verd. Àmplies planes cobertes d'una fina herba que serveix de pastura a cavalls, camells bactrians i cabres. L'aigua discorre per al subsòl i cal excavar pous per aconseguir abeuradors.

El Gobi és això i encara més ...

.............................................

 La idea que solemos tener del Desierto del Gobi es de una tierra yerma, seca y sin vida aparente. Nada más alejado. Ciertamente hay un mar de dunas de arena fina que parece no tener fin y que, lo confieso, no llegué a escalar. Tampoco fue tan determinante, dado que mi posición a esa hora de la tarde me proporcionaba unos contraluces y unas sombras que de haber estado arriba no habría conseguido captar.

También tenemos el Gobi de las tierras rojas donde se ha encontrado gran cantidad de fósiles de  dinosaurios. Aunque todavía hay pocos turistas, desgraciadamente, la zona no se respeta lo que deberóa con el riesgo que esto supone para su conservación.

Y luego está el Gobi verde. Amplias llanuras cubiertas de una fina hierba que sirve de pasto a caballos, camellos bactrianos y cabras. El agua discurre por el subsuelo y hay excavar pozos para conseguir abrevaderos.

El Gobi es esto y más ...

19 oct. 2015

MONGÒLIA, FINS ON ARRIBA LA VISTA...




La tundra de camí cap al nord



Muntanyes Sayan amb el Llac Khovsgol als peus




Zuun Nur (Llac Zuun) 


15 sept. 2015

MONESTIRS DE MONGÒLIA



ERDENE ZUU  (S.XVI)







Erdene Zuu és el monestir més antic  de Mongòlia i està situat a la ciutat de Karakorum (Kharkhorin), l’antiga capital de Gengis Khan al centre del país. La tanca que envolta el complex té 100 estupes amb una distància de 15 m entre elles. A l'interior del recinte hi ha plantada una "ger"per recordar-los que és un poble nòmada.

Erdene Zuu s’utilitza per a formar monjos novicis. Als monjos no els agrada ser fotografiats i tampoc ho permeten a les cerimònies.


ELS  MONESTIRS


A finals del segle XIX a Mongòlia hi havia uns 650.000 habitants. D’aquests, 115.000 eren monjos, 250.000 súbdits i la resta nobles i senyors.  I per demostrar que ells i les seves funcions estaven per sobre del bé i del mal, tant els lamas com els senyors portaven les mànigues de la vestimenta molt més llargues que els braços de forma que les mans restaven completament cobertes. Així quedava palès que no treballaven ni els calia: els que resaven es mantenien a base d’almoines obligatòries i els que manaven, amb els impostos. Evidentment aquesta situació era injusta, a més d’insostenible, i provocava tota mena d’abusos per part d’uns i altres que atemorien els més humils, que no es revoltaven per por dels déus i de qui exercia el poder terrenal.

El poble mongol era extremadament religiós. Els lamas tibetans havien influït als nobles tres segles abans, però no va ser fins a finals del S.XVI que el budisme va acabar per imposar-se a la població a ran que Altan Khan (príncep mongol) va veure l’ocasió de reunificar les tribus disperses. Tibet i Mongòlia estaven estretament relacionats, tant que van teixir una forta xarxa d’intercanvis religiosos i culturals, i de vegades el Dalai Lama era tibetà i d’altres mongol. Ara bé, el budisme mongol era ben particular, ja que mai va deixar de ser animista i barrejava un fotimer de déus i xamans amb les ensenyances de Buda. Força complicat, si més no.

Repartits per tot el territori hi havia centenars de monestirs acolorits i de gran bellesa. No obstant això els déus animistes tenien un aspecte terrorífic tot i estar considerats benèvols: A diferència de Buda, no somreien mai, portaven una corona formada per cinc calaveres i al front el tercer ull que tot ho veu, eren agressius en les formes i els rituals...  Realment inspiraven més temor que compassió.

Amb la revolució comunista el 1924, Mongòlia va ser ocupada pels russos;  de fet, sempre s’havia sentit més propera a Rússia que a la Xina (a qui odiava i s’havia quedat amb la Mongòlia Interior) i els va rebre amb els braços oberts.  En poc temps, però, es va desfermar una onada de terror que va acabar amb quasi tots els monestirs i amb l’execució de més de 30.000 persones, la majoria monjos. Els soviètics ho van trinxar tot i van introduir un comunisme de caire stalinista que va durar fins al 1989, quan va caure la URSS. Ja hi havia un moviment de resistència a Mongòlia, la qual va assolir la independència d’un dia per l’altre sense disparar ni un sol tret. Si de bon principi hagués caigut sota l’òrbita xinesa, de ben segur hauria tingut la mateixa sort que el Tibet. La història del poble mongol és llarga i molt interessant.

Molt pocs monestirs van resistir a la destrucció i avui dia algun s’ha rehabilitat, però no és el mateix. Els tresors, les pintures i els llibres que es van perdre són irrecuperables.



............................................


LOS MONASTERIOS


A finales del siglo XIX había unos 650.000 habitantes en Mongolia. De ellos, 115.000 eran monjes, 250.000 súbditos y el resto, nobles y señores. Y para demostrar que ellos y sus funciones estaban por encima del bien y del mal, tanto lamas como señores llevaban las mangas de la vestimenta mucho más largas que los brazos de forma que las manos quedaban completamente cubiertas. De esta forma  quedaba patente que no trabajaban ni lo necesitaban: los que rezaban se mantenían a base de limosnas obligatorias y los que mandaban, con impuestos. Evidentemente esta situación era injusta, además de insostenible, y provocaba todo tipo de abusos por parte de unos y otros que atemorizaban a los más humildes que no se sublevaban por miedo a los dioses y a quien ejercía el poder terrenal.

El pueblo mongol era extremadamente religioso. Los lamas tibetanos habían influido en los nobles tres siglos antes, pero no fue hasta finales del S. XVI que el budismo acabó por imponerse a la población a raíz que Altan Khan (príncipe mongol) vio la ocasión de reunificar las tribus que se hallaban dispersas. Tíbet y Mongolia estaban estrechamente relacionados, tanto que tejieron una fuerte red de intercambios religiosos y culturales, y en ocasiones el Dalai Lama era tibetano y otras mongol. Ahora bien, el budismo mongol era muy particular, ya que nunca dejó de ser animista y mezclaba un montón de dioses y chamanes con las enseñanzas de Buda. Bastante complicado, por lo menos.

Repartidos por todo el territorio había cientos de monasterios coloristas y de gran belleza. Sin embargo los dioses animistas tenían un aspecto terrorífico pesar de estar considerados benévolos: a diferencia de Buda, no sonreían nunca, llevaban una corona formada por cinco calaveras y en la frente el tercer ojo que todo lo ve, eran agresivos en las formas y en los rituales...  Realmente inspiraban más temor de que compasión.

Con la revolución comunista en 1924, Mongolia fue ocupada por los rusos; de hecho, siempre se había sentido más cercana a Rusia que en China (a quien odiaba y se había quedado con la Mongolia Interior) y los recibió con los brazos abiertos. En poco tiempo, sin embargo, se desató una ola de terror que acabó con casi todos los monasterios y con la ejecución de más de 30.000 personas, la mayoría monjes. Los soviéticos lo destruyeron todo e introdujeron un comunismo de tipo estalinista que duró hasta 1989, cuando cayó la URSS. Existía sin embargo un movimiento de resistencia en Mongolia que logró la independencia de un día para otro sin disparar un solo tiro. Si desde el principio hubiera caído bajo la órbita china, seguramente habría tenido la misma suerte que Tíbet. La historia del pueblo mongol es larga y muy interesante.

Muy pocos monasterios resistieron a la destrucción y hoy en día algunos se han rehabilitado, pero no es lo mismo. Los tesoros, las pinturas y los libros que se perdieron son irrecuperables.