29 abr. 2015

El genocidi armeni


Traducció: "Com es va informar a principis d'aquest mes, per ordre de Jaimat, el Govern ha decidit exterminar tota la població armènia de Turquia. Els que s'oposin a les ordres no seran considerats servidors Govern.  Els nens, les dones i els malalts no han de ser exclosos. Les formes de extermini no han de ser diferenciats. Sense escoltar la veu de la vostra conciència, cal eliminar-los a tots i posar fi a la seva existència".



Traducció: "Seleccioneu i tingueu cura només d’aquells orfes que no recordaran la situació catastròfica que els seus pares han hagut de passar. La resta hauran d’unir-se a les caravanes".



EL GENOCIDI ARMENI DEL S.XX

Enguany es compleix el centerani de la masacre del poble armeni a mans dels otomans. Jo no tinc prou coneixements sobre aquells fets per afirmar si 'només' es van matar uns milers o es va tractar d'un genocidi en tota regla, però en qualsevol cas, aquests dos documents manuscrits originals que es custodien i s'exhibeixen al Museu Armeni, al recinte de la Kelisaye Maryam (Església de Maryam) a Isfahan (Iran), semblen certificar que les ordres van ser poru clares i que que hi va haver una veritable intenció d'eliminar tota la població d'aquella nacionalitat.

Este año se cumple el centenario de la masacre del pueblo armenio a manos de los otomanos. Yo no suficiente conocimiento sobre estos hechos para afirmar si 'sólo' se mataron a unos miles o se trató de un genocidio en toda regla. En cualquier caso, estos dos documentos manuscritos originales que se custodian y exhiben en el Museo Armenio, en el recinto de la Kelisaye Maryam (Iglesia de Maryam) en Isfahán (Irán), parecen certificar las órdenes fueron bien claras y que hubo una verdadera intención de eliminar toda la población de aquella nacionalidad.


ESGLÉSIA ARMENIA DE  KELISAYE MARIAM










3 ene. 2015

Night and Day






Un altre Cap d’Any ha passat. Me’n vaig anar a dormir amb aquesta vista nocturna i m’he llevat amb aquesta sortida de sol. No està gens malament. Pot ser és un bon auguri...

Preses des de la meva terrasseta a la casa rural Finca de Sauco (Delta de l’Ebre – Camarles)

.......................

Ya pasado otro de Fin de Año. Me fui a dormir con esta vista nocturna y me he levantado con esta salida de sol. No está nada mal. Quizás es un buen augurio...

Tomadas desde mi terraza en la casa rural Finca de Sauco (Delta del Ebro - Camarles)

3 nov. 2014

AUYAN TEPUI







 1992 a l’Exposició Universal de Sevilla. Una calor insuportable aquell estiu en que hi vaig anar amb qui era el meu marit llavors; no sabíem on amagar-nos, cues per tot arreu i uns arbres esquifits que no servien per a res. 
 
El pavelló de Veneçuela, tirem cap dins.  Es tractava d’una gran sala de cinema amb una gegantina pantalla 3D. I començà l’espectacle...
El petit avió sobrevolava rasant l’Auyantepui a tota velocitat, dirigint-se cap a la vora que s’intuia entre les boires que anaven i venien com cortines de teatre. Just arribar al precipici, va decantar el morro endavant i es va deixar caure cent, dos-cents, tres-cents metres... per enlairar-se de nou cap al cel amb el motor rugint i tornar a l’horitzontal. Uauuu!!! Quina sensació, quina injecció d’adrenalina! I això que no ens havíem mogut de lloc asseguts a les nostres cadires; en directe allò havia de ser espatarrant.
 Ho vaig tenir clar, i a la sortida li vaig dir: “R, vull anar aquí i vull fer això”. I l’any sobre, cap a Canaima. 
Bé, el meu vol no va ser exactament com el de la pantalla 3D i no es va deixar caure al vuit (era un avió més gran), però tot i així, contemplar la meravella d’aquells paratges va valer de sobres el viatge, amb l’afegit gens menyspreable que al ‘Salto del Ángel’ hi vàrem arribar amb llanxa fins a la base després de recórrer uns ràpids. Eren altres temps...
Aquesta aventura m’ha vingut al cap aquesta setmana després d’haver visitat “Gènesis”, la esplèndida exposició de fotografies de Sebastião Salgado a CaixaForum Barcelona. He recuperat les meves fotos antigues (fetes amb no recordo quina càmera) i les he processat. Són tan dolentes en origen, però, que ni Ligthroom m’ho ha salvat; jo només les poso com a testimoni, sense pretensions . Somiant, si més no...
.............................


1992 en la Exposición Universal de Sevilla. Un calor insoportable aquel verano  que fui con quien era mi marido entonces; no sabíamos donde escondernos, colas por todas partes y unos árboles raquíticos que no servían para nada. 
El pabellón de Venezuela, entramos. Se trataba de una gran sala de cine con una gigantesca pantalla 3D. Y empezó el espectáculo ...
El pequeño avión sobrevolaba rasante el Auyantepui a toda velocidad, dirigiéndose hacia el borde que se intuía entre las nieblas que iban y venían como cortinas de teatro. Justo llegar al precipicio, decantó el morro adelante y se dejó caer cien, doscientos, trescientos metros ... para despegar de nuevo hacia el cielo con el motor rugiendo y volver a la horizontal. Uauuu !!! Qué sensación, qué inyección de adrenalina! Y eso que no nos habíamos movido de lugar sentados en nuestras sillas; en directo lo tenía que ser alucinante.
Lo tuve claro, y a la salida le dije: "R, quiero ir ahí y quiero hacer esto". Y el año siguiente, a Canaima. 
Bueno, mi vuelo no fue exactamente como el de la pantalla 3D y no se dejó caer al vacío (era un avión más grande), pero aún así, haber podido contemplar la maravilla de aquellos parajes valió de sobra el viaje, con el añadido nada despreciable que a ‘Salto del Ángel’ llegamos en lancha hasta la base tras recorrer unos rápidos. Eran otros tiempos ... 
Esta aventura me ha venido a la cabeza esta semana después de haber visitado "Génesis", la espléndida exposición de fotografías de Sebastião Salgado en CaixaForum Barcelona. He recuperado mis fotos antiguas (hechas no recuerdo con qué cámara) y las he procesado. Son tan malas en origen, sin embargo, que ni Ligthroom me ha salvado; yo sólo las pongo como testigo, sin pretensiones. Soñando, todavía...

2 oct. 2014

Les dones Herero


  









Tots sabem que els Himba i els els bosquimans (San) són ètnies que habiten a Namíbia, però coneixem ben poca cosa d’altres com els Herero.

Els Herero són una ètnia del grup bantú al sud d’África que actualment estan repartits entre tres països: Namíbia, Angola i Botswana.

La història recent dels Herero ha tingut freqüents episodis de violència. A principis del S. XX van patir l'expropiació de terres i bestiar, la persecució i gairebé anihilament per part dels colonialistes alemanys, que obeïen les polítiques d'extermini genocida del seu líder Lothar von Trohta (alguns càlculs estimen que el 75% de la població va ser aniquilada, quedant en l'any 1905, 16.000 herero d'una població de 80.000 el 1900). Molts herero de Namíbia van fugir cap a altres zones, però sense el seu bestiar i per tant sense els mitjans de subsistència dels quals fins llavors depenien; aquests són els actuals herero de Botswana.

El poble herero té un gran orgull en la seva identificació i solidaritat ètnica. Malgrat haver estat pràcticament aniquilat, ha mantingut les seves tradicions familiars i consciència nacional viva, i encara que gran part d'ells s'han convertit al cristianisme, segueixen mantenint aspectes molt tradicionals de les seves antigues pràctiques religioses. Igual que la seva economia, que se centra al voltant del bestiar boví, gran nombre de cerimònies espirituals se centren al voltant de la vaca com a animal sagrat.

El vestit de les dones herero (que usen normalment) és producte de la influència europea al segle XIX. Els herero acostumaven vestir com els Himba, és a dir, pràcticament no es vestien. Els missioners, ofesos per la nuesa, van aconseguir introduir el concepte de la vestimenta amb un tipus de vestit de tall europeu de l'època, però vistós i colorit. El peculiar barret que usen, es diu va ser dissenyat en homenatge a la forma del cap de la vaca.

.............................................


Todos sabemos que los Himba y los los Bosquimanos (San) son etnias que habitan en Namibia, pero conocemos muy poco de otros como los Herero.



Los Herero son una etnia del grupo bantú en el sur de África que actualmente están repartidos entre tres países: Namibia, Angola y Botswana.



La historia reciente de los Herero ha tenido frecuentes episodios de violencia. A principios del S. XX sufrieron la expropiación de tierras y ganado, la persecución y casi aniquilamiento por parte de los colonialistas alemanes, que obedecían las políticas de exterminio genocida de su líder Lothar von Trohta (algunos cálculos estiman que el 75% de la población fue aniquilada, quedando en el año 1905, 16.000 herero de una población de 80.000 en 1900). Muchos herero de Namibia huyeron hacia otras zonas, pero sin su ganado y por tanto sin los medios de subsistencia de los que hasta entonces dependían; estos son los actuales herero de Botswana.



El pueblo herero tiene un gran orgullo en su identificación y solidaridad étnica. A pesar de haber sido prácticamente aniquilado, ha mantenido sus tradiciones familiares y conciencia nacional viva, y aunque gran parte de ellos se han convertido al cristianismo, siguen manteniendo aspectos muy tradicionales de sus antiguas prácticas religiosas. Al igual que su economía, que se centra alrededor del ganado vacuno, gran número de ceremonias espirituales se centran en torno a la vaca como animal sagrado.



El vestido de las mujeres herero (que usan normalmente) es producto de la influencia europea en el siglo XIX. Los Herero acostumbraban vestir como los Himba, es decir, prácticamente no se vestían. Los misioneros, ofendidos por la desnudez, lograron introducir el concepto de la vestimenta con un tipo de traje de corte europeo de la época, pero vistoso y colorido. El peculiar sombrero que usan, se dice fue diseñado en homenaje a la forma de la cabeza de la vaca.