3 nov 2014

AUYAN TEPUI







 1992 a l’Exposició Universal de Sevilla. Una calor insuportable aquell estiu en que hi vaig anar amb qui era el meu marit llavors; no sabíem on amagar-nos, cues per tot arreu i uns arbres esquifits que no servien per a res. 
 
El pavelló de Veneçuela, tirem cap dins.  Es tractava d’una gran sala de cinema amb una gegantina pantalla 3D. I començà l’espectacle...
El petit avió sobrevolava rasant l’Auyantepui a tota velocitat, dirigint-se cap a la vora que s’intuia entre les boires que anaven i venien com cortines de teatre. Just arribar al precipici, va decantar el morro endavant i es va deixar caure cent, dos-cents, tres-cents metres... per enlairar-se de nou cap al cel amb el motor rugint i tornar a l’horitzontal. Uauuu!!! Quina sensació, quina injecció d’adrenalina! I això que no ens havíem mogut de lloc asseguts a les nostres cadires; en directe allò havia de ser espatarrant.
 Ho vaig tenir clar, i a la sortida li vaig dir: “R, vull anar aquí i vull fer això”. I l’any sobre, cap a Canaima. 
Bé, el meu vol no va ser exactament com el de la pantalla 3D i no es va deixar caure al vuit (era un avió més gran), però tot i així, contemplar la meravella d’aquells paratges va valer de sobres el viatge, amb l’afegit gens menyspreable que al ‘Salto del Ángel’ hi vàrem arribar amb llanxa fins a la base després de recórrer uns ràpids. Eren altres temps...
Aquesta aventura m’ha vingut al cap aquesta setmana després d’haver visitat “Gènesis”, la esplèndida exposició de fotografies de Sebastião Salgado a CaixaForum Barcelona. He recuperat les meves fotos antigues (fetes amb no recordo quina càmera) i les he processat. Són tan dolentes en origen, però, que ni Ligthroom m’ho ha salvat; jo només les poso com a testimoni, sense pretensions . Somiant, si més no...
.............................


1992 en la Exposición Universal de Sevilla. Un calor insoportable aquel verano  que fui con quien era mi marido entonces; no sabíamos donde escondernos, colas por todas partes y unos árboles raquíticos que no servían para nada. 
El pabellón de Venezuela, entramos. Se trataba de una gran sala de cine con una gigantesca pantalla 3D. Y empezó el espectáculo ...
El pequeño avión sobrevolaba rasante el Auyantepui a toda velocidad, dirigiéndose hacia el borde que se intuía entre las nieblas que iban y venían como cortinas de teatro. Justo llegar al precipicio, decantó el morro adelante y se dejó caer cien, doscientos, trescientos metros ... para despegar de nuevo hacia el cielo con el motor rugiendo y volver a la horizontal. Uauuu !!! Qué sensación, qué inyección de adrenalina! Y eso que no nos habíamos movido de lugar sentados en nuestras sillas; en directo lo tenía que ser alucinante.
Lo tuve claro, y a la salida le dije: "R, quiero ir ahí y quiero hacer esto". Y el año siguiente, a Canaima. 
Bueno, mi vuelo no fue exactamente como el de la pantalla 3D y no se dejó caer al vacío (era un avión más grande), pero aún así, haber podido contemplar la maravilla de aquellos parajes valió de sobra el viaje, con el añadido nada despreciable que a ‘Salto del Ángel’ llegamos en lancha hasta la base tras recorrer unos rápidos. Eran otros tiempos ... 
Esta aventura me ha venido a la cabeza esta semana después de haber visitado "Génesis", la espléndida exposición de fotografías de Sebastião Salgado en CaixaForum Barcelona. He recuperado mis fotos antiguas (hechas no recuerdo con qué cámara) y las he procesado. Son tan malas en origen, sin embargo, que ni Ligthroom me ha salvado; yo sólo las pongo como testigo, sin pretensiones. Soñando, todavía...